Tal com diuen els articles de premsa i comentaris que trobem per Internet, la Val d’Aran compta amb un alt nivell de sofisticació i de qualitat en tot allò que fa referència a la gastronomia. Les visites de la família reial espanyola durant la temporada d’esquí (de desembre a març) i l’afluència de les classes mitjana i alta del país tant a l’estiu com a l’hivern, han incentivat no només una veritable varietat de llocs, sinó també un nivell de preus que en molts casos fan la competència als de Barcelona.

Per la seva ubicació, enfront de l’església de Sant Miquel de Vielha i a les portes del casc antic, la nostra primera escala tècnica va ser el Bar Taberna Urtau, a la Plaça de l’Església. Obert des del 2009, és el tercer per antiguitat d’una cadena de tres locals ubicats un a Arties, amb més de quaranta cinc anys de història, i un altre a Bossost, inaugurat el 2001. S’especialitza en pintxos i plats del tipus ració o taules de productes típics per a compartir. Es podria dir que són uns dels restaurants  més anomenats a Internet i dels més coneguts a la vall.

Vam entrar a l’Urtau per la plaça de l’església, a través d’una terrassa. El nostre sopar va consistir en un aperitiu d’anxoves de Palamós a 8,60 euros, una ració d’ous amb foie a 7,60 euros i una taula de formatges a 7,90 euros, tot per a compartir. Aconsellats pel cambrer, ho vam acompanyar de tres racions de pa amb tomàquet a 1,80 euros cadascuna, realment una delícia. La qualitat de la matèria primera era indubtable, però amb una presentació que podríem catalogar com a poc més que normal.

Vam escollir un vi negre DO Ribera del Duero de Emilio Moro Finca Resalso del 2011, a 13,20 euros, d’entre les més de trenta referències de blancs, negres i caves disponibles. Excel·lent. Va ser una sorpresa comprovar la temperatura del vi. La idea que el vi negre s’ha de beure a temperatura ambient està lamentablement massa extensa. Els quaranta graus a Sevilla no tenen res a veure amb els divuit de la Val d’Aran, ni molt menys amb les temperatures dels vins ubicats a pocs metres dels fogons. A l’Urtau vam rebre l’ampolla a uns setze graus i copes que en facilitaven l’oxigenació i l’aroma.

Tot era perfecte fins que vam arribar als postres. Ens vam animar a tastar el  pastís Tatin (tarte Tatin), a 5,15 euros la ració. Les pomes, que havien d’estar caramel·litzades, es van presentar cremades, la mantega de la base segurament reescalfada diverses vegades, ens va recordar l’olor del seu animal productor. No la vam tocar. En sentir la nostra opinió, el cambrer va agafà amablement el plat i el va retirar. Als cap d’una estona va tornar amb la determinació d’una persona que du la veritat als llavis i ens va comunicar que no ens la cobrarien, però que des de la cuina asseguraven i garantien que el pastís era perfecte… Estic segur que la recepta original de les germanes Stéphanie i Caroline Tatin, creadores de la Tarte Tatin, no va ser mai consultada a l’Urtau. Acabàrem els cafès i, després de pagar els 48,85 euros del compte, ens vam dirigir al carrer Major amb l’esperança de recuperar un bocí del bon sabor de boca perdut.

Després d’uns minuts i amb l’ànsia de trobar allò que els anglesos anomenen “the second best”, vam entrar al Bar Xatú, al carrer Major número 12. De nova creació i administrat per un anglès, ofereix una carta a base de pintxos, tapes, taules i un breu repertori de plats asiàtics, aquests darrers segurament provinents de la nostàlgia d’una joventut a Anglaterra, ara llunyana.

Ens vam animar a prendre un parell de cerveses i dos pintxos per persona. L’elaboració era senzilla, amb generositat i amb matèria primera de molt bona qualitat. Vàrem comptar deu tipus de pintxos a escollir, encara que, segurament per l’hora que era, eren els que els quedaven per tancar la nit. Amanides a 8,5 euros, i taules de formatges a 16 euros en un bar amb un servei de barra, pot semblar una mica massa car, però com hem dit al principi, estem a la Val d’Aran i els preus s’assemblen més als de França que als d’Espanya. Em va agradar el lloc. Sense pretensions, senzill, però amb la il·lusió encara d’agradar al turista de la temporada d’hivern i d’agradar al client local. La intenció d’incloure en la carta plats asiàtics o nuggets de pollastre és una mostra de les ganes de diferenciar-se de la resta.

No hi havia ni espai ni temps per a res més. Acabàrem la nit amb la sensació de que hi havia molt més per conèixer, i no estic parlant de la resta de bars de Vielha, sinó dels que vàrem visitar. No es pot donar una opinió general d’un lloc havent tastat només el cinc per cent de la carta. Segurament hi tornarem. I si qualsevol de vosaltres passa per Vielha, valdria la pena que us atureu al Bar Taberna Urtau, pels seus quaranta cinc anys de història, o al Bar Xatú, per la vitalitat que desprèn la seva oferta.